gabriel ferrater "cambra de la tardor"

Gabriel Ferrater i Soler (Reus, 1922 - Sant Cugat del Vallès, 1972) escriptor i lingüista català. Va ser autor d' una de les més rellevants obres poètiques de la literatura catalana de postguerra, amb tres únics reculls, Da nuces pueris (1960), Menja 't una cama (1962) i Teoria dels cossos (1966), posteriorment aplegats en un únic volum, Les dones i els dies (1968), que va suposar el punt final d 'una aventura poètica insòlita en el marc de les lletres catalanes.

El 27 d' abril de 1972 es va suïcida en el seu pis de Sant Cugat, amb una barreja d' alcohol i pastilles.

Un institut de secundaria i batxiller porta el seu nom a la seva ciutat natal, Reus.

  

El poema “Cambra de la tardor” forma part del primer recull de poemes de Gabriel Ferrater, titulat Da nucis pueris (1960). Ferrater es va caracteritzar per escriure un tipus de poesia molt lligada a l’experiència personal: les vivències de joventut, les experiències amoroses, el pas del temps…

La cambra de tardor és l’espai íntim on es troben dos amants. Aquesta cambra, doncs, es convertirà, en el record dels protagonistes, en el símbol de la relació amorosa que han mantingut. La cambra és de tardor: la metàfora ens fa creure que ens trobem davant d’una relació decadent, probablement a punt d’acabar.

En la primera part del poema, la veu poètica es concentra en un sol detall de l’habitació, el més perceptible: la persiana mig tancada, un element que aïlla els amants del món exterior però que a la vegada,no els aïlla del tot perquè poden veure la llum, prendre l’aire, y notar com passa el temps . Alguns elements lèxics, com “esglai” (por) o “morint”, aporten un to pessimista. Per altra banda,hi ha una sinestèsia (”color d’olor de poma”) i un paral·lelisme (”que lent el món, que lent el món”).

En la segona part, la veu poètica dialoga amb la veu de l’amant. El diàleg té una part que ja a passat (quan se sentien les veus dels paletes) i present (silenci al carrer), reforçat per l’anàfora (“i avui”). Aquí la cambra ja adquireix el sentit simbòlic que intuíem en el títol: serà el símbol d’un record, d’un amor del passat. 

La tercera part té un conjunt variat de figures retòriques (metàfores, al·literacions…). L’oblit de “les fulles altes de l’estiu” ens fa pensar que ens trobem a la tardor, a la tardor de l’amor. El poema acaba amb una imatge anecdòtica i simbòlica, l’estimada encara conservava en algunes parts del cos la morenor de l’estiu (“la pell mig de sol, mig de lluna”).

A la mètrica es pot observar que la majoria de versos son decasíl·labs (menys tres: 1, 14 i el 22) i sense rima.